dimarts, 27 d’abril del 2010

Els "problemes" de l'era digital

D'un temps ençà, dins la professió periodística s'ha aixecat la polèmica sobre si l'era digital obrirà noves finestres a l'ofici o, per contra, suposarà la fi de la premsa escrita. Un debat que donaria per escriure no només un post, sinó un assaig de centenars de pàgines analitzant en profunditat el tema. Com que no tinc temps ni capacitat per investigar amb rigor tota la problemàtica, em quedaré amb un petit detall.

Avui, la portada de l'ABC ens despertava amb una exclusiva que deu haver deixat amb un pam de nas els caps de redacció dels altres diaris. Gràcies o per culpa d'un error informàtic, un redactor del diari madrileny ha pogut saber per anticipat les dades de l'atur que l'INE havia de publicar aquest divendres. Tanmateix, segons ha reconegut l'institut aquest migdia, un incident en el programa informàtic ha fet que les estadístiques estiguessin disponibles durant una estona a la xarxa.


En primer lloc, cal destacar la capacitat de reacció que han tingut la resta dels diaris gràcies a l'edició digital. Sense internet, la resta de redaccions s'haguessin passat tot el dia d'avui mossegant-se les ungles esperant a publicar demà unes dades que, gràcies a l'ABC, ja sabria tothom qui estigués interessat. Amb el suport digital, el retràs només ha durat unes poques hores.

En segon lloc, també hem d'elogiar la honestedat dels diaris espanyols i catalans. Els principals rotatius (El País, El Mundo, La Vanguardia, El Periódico, l'Avui, el Público i la Razón) han atribuït al diari del grup Vocento el mèrit d'haver descobert la pífia de l'INE. Tot i que hauria de ser un principi ètic indiscutible, és d'agrair la sinceritat tot i que fereixi l'orgul.

Finalment, costa imaginar una errada com aquesta fa 20 anys, amb el suport escrit. Està clar que internet ha sigut una revolució no només pel que fa a la difusió dels continguts sinó també en la seva generació. La xarxa està plena de possibles fonts periodístiques i informacions susceptibles d'aparèixer en qualsevol mitjà de comunicació.

Per tant, enlloc de maleir l'era digital, observem les ventatges que ens ofereix i les noves possibilitats d'explotar nous camins de periodisme que ens permet. Si veiem el got mig ple, Internet es pot convertir en el milor aliat dels periodistes en el segle XXI.

dijous, 22 d’abril del 2010

Ball de xifres per l'EGM

Diuen que els números són infal·libles, que no enganyen. Un dos és un dos i un tres és un tres. Amb bon motiu les matemàtiques es consideren un llenguatge universal. Però l’última onada de l’Estudi General de Mitjans ha fet trontollar aquesta concepció. Durant la darrera setmana ha esclatat un conflicte d’interessos entre Catalunya ràdio i Rac 1 per convertir-se en l’emissora líder al Principat. Una pugna que també s’ha extés als mitjans del mateix grup, és a dir, TV3 i La Vanguardia, encara que el conflicte entre aquests dos ja vingui de lluny (recordin la polèmica pel documental de 30 minuts de TV3 i el reportatge de La Vanguardia sobre la insostenibilitat del model econòmic de la televisió pública catalana).

Però bé, dirigim-nos a l’arrel del problema. La primera onada del mes de març de l’Estudi General de Mitjans (EGM). Les dades són bastant concloents. Rac 1 és l’emissora líder de Catalunya amb 490.000 oients mentre que Catalunya Ràdio es queda amb 25.000 menys, és a dir, 465.000. Tanmateix, Catalunya Ràdio té més audiència diària si fem la mitjana de dilluns a diumenge però la cadena privada aconsegueix més oients de dilluns a divendres. Pel que fa al programa estrella d’ambdues emissores – El Món a Rac 1 i El Matí de Catalunya Ràdio – aconsegueixen audiències molt similars encara que el magazine presentat per Manel Fuentes té una lleugera ventatja. Això sí, de 7 del matí a 12 del migdia, Jordi Basté li guanya la partida al periodista i humorista. A partir de la neutralitat de les dades, apareixen les diferents interpretacions o, parlant en l’argot periodístic, la jerarquització de la informació.

Dijous 15 al matí, Jordi Basté obria El Món a Rac 1 amb un llarg discurs on s’enorgullia del gairebé mig milió d’oients de la cadena privada i del lideratge (segons ell, compartit amb El Matí de Catalunya Ràdio) del seu programa amb 340.000 oients. Això sí, remarcava que excepte de 6 a 7 del matí, el seu programa era líder en totes les franges horàries fins les 12 del migdia. Després, s’estenia en un llarg elogi de l’emissora i el grup empresarial. Entre altres coses, remarcava la gran progressió que han fet en només deu anys de vida, el bon ambient que es respirava entre l’equip humà i la desigualtat de recursos que existia respecte l’emissora pública. També va destacar el lideratge de molts dels altres programes de Rac 1 com La competència, La segona hora o Versió Rac 1.

El Matí de Catalunya Ràdio també va obrir amb la mateixa notícia: les dades de l’EGM. Però amb un lleuger matís, en aquest cas, els líders eren ells. Manel Fuentes, amb un discurs més prudent que en Basté, agraïa el suport dels oients que els havien convertit en els líders de la radiofonia matinal i en el programa més escoltat al Principat. Per acabar, remarcava que la cadena continuava sent el referent radiofònic generalista català amb 465.000 oients al dia. Titular que també esgrimia TV3 en el seu TN Migdia. Com podem veure, en cap moment van mencionar l’audiència de Rac 1 (25.000 oients més) i, intel·ligentment, van evitar la paraula líder. El dia següent, Fuentes va seguir amb la polèmica. Va acusar a Rac 1 i en especial al seu programa matinal d’omplir-se la boca parlant d’ells mateixos i d’intoxicar l’audiència llençant núvols de fum.

Veient com està l’ambient, poques conclusions se’n poden treure. En primer lloc, a Catalunya, tenim dos rànquings per mesurar l’audiència radiofònica: la ràdio líder – Rac 1 – i la ràdio referent – Catalunya Ràdio. En segon lloc, al nostre país tenim la sort de gaudir d’un panorama radiofònic excepcional, amb dues ràdios molt potents que gairebé arriben al mig milió d’oients. Una fita històrica que hauria d’enorgullir-nos enlloc de confrontar-nos. I finalment, el més important és que arran d’aquesta polèmica ha quedat demostrat l’arbitrarietat dels estudis d’audiències. Tot i així, aquestes xifres fruit d’una convenció marquen l’activitat diària dels mitjans de comunicació. Una llei tirana que valora els beneficis econòmics en detriment de la qualitat periodística. Ja sabeu, els diners ho mouen tot. Mentre això no canvïi, gaudim del gran nivell de les nostres emissores. Tant si sou de Rac 1 com de Catalunya Ràdio podeu sortir al carrer i cridar amb orgull que vosaltres escolteu una ràdio de qualitat.

diumenge, 11 d’abril del 2010

El radar mediàtic

Segons el DIEC, un radar és un aparell que, mitjançant ones radioelèctriques d'alta freqüència, és capaç de localitzar i d'identificar objectes a distància. En aquest blog, lluny de localitzar i identificar objectes a distància, pretenc rastrejar els diferents mitjans de comunicació del país i analitzar el seu funcionament, la seva actuació i els continguts que publiquen o difonen.

El Radar Mediàtic neix amb esperit crítico-analític per investigar les tendències dels diaris, ràdios i televisions del país. D'aquesta manera, podrem fer un mapa general de l'estat de la premsa i l'actualitat comunicativa del país. Un objectiu ambiciós però que assolirem.