Un bri d'esperança

“La crisis econòmica del periodisme no és tan preocupant com la crisis de model que existeix en la professió”. Aquesta declaració és de Gervasio Sánchez, un experimentat fotoperiodista que ha cobert els conflictes de Bòsnia, Ruanda o Sierra Lione i que va assistir a una taula rodona a la facultat. Amb ell estaven altres reporters de guerra: Javier Bauluz, Bru Rovira, Enric Martín, Santi Lyon, Fernando Quintela i Ramon Lobo. Just una setmana abans, la flamant guanyadora del Premi Ortega i Gasset, Judit Torrea, també ens va fer una xerrada dins la classe de Seminari de l’Actualitat. Dos actes que ens han servit per reflexionar a fons sobre la nostra professió i el model periodístic implantat actualment.

La feina que durant molts anys han realitzat aquests professionals està desapareixent dels mitjans. La figura del reporter implicat que lluita per la veritat, per donar veu als que no es poden fer sentir, per destapar els abusos de poder i per explicar als ciutadans allò que se’ls intenta amagar es troba en perill d’extinció. Els gabinets de comunicació, les empreses i el fàcil accés a la informació oficial s’han anat cruspint poc a poc l’essència del periodisme.

Avui en dia, els mitjans de comunicació no presenten els seus resultats a un tribunal ètic del periodisme sinó a un gabinet d’empresa que avalua el compte de resultats econòmics. Com en molts camps professionals, la rendibilitat i els beneficis ràpids han passat per davant de criteris molt més importants com la qualitat o el rigor. Els anunciants i els grans capitals econòmics s’han convertit en els tirans que dominen el món de la informació i que, sense cap mena de dubte, censuren i limiten l’activitat professional.

Des que he arribat a aquesta facultat he sentit centenars de cops que nosaltres hem de canviar aquesta tendència. Professors, convidats i fins i tot amics i coneguts sense gaire coneixements del nostre sector ens han encomanat l’àrdua i complicada tasca de refundar el periodisme. La tasca de canviar l’òrbita al voltant de la qual gira la nostra feina: passar de l’òrbita de l’euro a la del ciutadà, del lector. La tasca de tornar als orígens i ser als abanderats de la llibertat d’expressió. La tasca de retornar a la professió la independència, el rigor, la moral, la ètica i l’autonomia que havia tingut i en els últims temps ha perdut. Al cap i a la fi, ens han encomanat la tasca de tornar a ser periodistes.

Però, amb menys d’un any de carrera com reacciones a aquesta comesa? Al principi, amb incredulitat i desconfiança. Et preguntes que si ells, que estan molt més capacitats i en saben molt més que tu no ho han aconseguit, què et fa pensar que tu ho assoliràs? Però, poc a poc, t’adones Roma no es va construir en dos dies. Cal persistència i obstinació, dues qualitats molt pròpies del periodisme. Poc a poc, alguns van obrint el camí: Judit Torrea amb el seu blog Juárez en la sombra o Javier Bauluz amb el diari digital Periodismo humano. Només cal que la resta ens ho creiem i seguim la sendera d’esperança que ens estan marcant.

De la xerrada amb Torrea em quedo amb una frase: “crisis significa oportunidad”. La magnífica oportunitat que se’ns brinda: convertir-nos en periodistes, en periodistes de debò. Recuperar els valors de llibertat, compromís, ètica, rigor, persistència, impertinència, autonomia, neutralitat, curiositat... Aquells valors que han fet gran la nostra futura professió. No serà una feina fàcil però hem de creure en nosaltres. Hem de creure en el periodisme. En el bon periodisme.

Responsabilitat

Tots sabem que els diaris no són objectius. Tampoc són imparcials. En ocasions, també podríem qualificar-los de tendenciosos. Està clar que cada diari manté una línia editorial concreta. Això no es pot canviar i tampoc és el meu propòsit. Però com a mínim, en temes fonamentals per la ciutadania haurien de jugar net i ser rigorosos en el tractament de la informació. Un rigor que no han assolit a l'hora de tractar la desastrosa caiguda de l'IBEX35 del 4 de maig i la històrica pujada de la setmana següent. Fixem-nos en les portades dels principals diaris espanyols dels dies cinc i onze de maig.

Curiosament, el desplom de la borsa rep molta més atenció que no pas l'augment rècord que es va produir el dia 11. Per què aquesta diferència? Si ens fixem en les dades objectives, una pujada del 14,7% - la més alta de la història - hauria de ser més rellevant que una caiguda - també molt representativa - del 5,4%. A més, l'ensorrament de l'IBEX es devia a uns rumors llançats des d'un diari estranger mentre que el creixement era conseqüència d'una notícia sòlida i ben fonamentada: l'anunci del BCE que comprarà el deute públic dels països europeus amb problemes econòmics.

Tanmateix, sembla que els consells de redacció dels diferents rotatius no ho han apreciat de la mateixa manera que jo. La tendència general és anunciar a so de bombo i plateret el dia negre de la borsa i, en canvi, donar menys rellevància a la crescuda o, fins i tot, regalar-la a un tercer o quart pla. Una decisió incomprensible per poc equitativa. Caldria preguntar als senyors que dirigeixen La Razón perquè una notícia es mereix dos terços de portada i un gràfic amb la crisi perseguint a Zapatero i, en canvi, l'altra notícia només apareix en un subtítol de la portada. Explicacions similars es podrien demanar a l'ABC, La Gaceta o La Vanguardia.

Una conducta perillosa no només en el sentit periodístic sinó també per l'economia nacional. Aquests dies ha quedat més clar que mai la fluctuositat i la inconsistència dels índexs borsaris. Per aquest mateix motiu, els diaris haurien de pensar-s'ho dues vegades abans de donar segons quins tractaments a les notícies sobre la situació econòmica. La borsa són estats d'ànim i els mitjans de comunicació són un dels principals catalitzadors d'aquest estats d'ànim.

No s'ha d'amagar la veritat: Espanya es troba en una situació econòmica molt greu. Però quan apareixen notícies positives han de tenir tanta importància com les negatives. Els mitjans han de ser conscients de la seva responsabilitat en aquesta crisi i deixar enrere ideologides i interessos personals per intentar retratar amb la màxima fidelitat la situació actual. No cal presentar un país de color de roses però tampoc caure en fatalismes innecessaris. L'economia d'un país està en joc. Diaris, comportin-se en conseqüència.

La família de Cabra del Camp

El passat divendres quasi m'ennuego mentre veia el TN Migdia de TV3. Per uns moments vaig pensar que m'havia equivocat de canal i que estava veient la Sexta o Telecinco. Però no: la locució en català i el 3 a la cantonada superior dreta de la pantalla eren inequívocs. Què estava passant? La família de Cabra del Camp havia trasbalsat la meva rutina (sempre que la universitat ho permet que ja és molt): dinar tranquilament mentre miro el TN.

Tot i que semblin els personatges d'una tireta còmica de fa 30 anys, la família de Cabra del Camp és real. No només això, durant tot un dia es van convertir en protagonistes dels dos TN de TV3, la cadena pública catalana. Per què?, us preguntareu molts de vosaltres. Doncs perquè l'àvia d'aquesta peculiar família va abandonar la casa familiar, de la qual és propietària, i va presentar un plet per fer fora la seva filla, el seu gendre i els seus néts. Al minut 15 del següent vídeo trobareu la notícia de la qual parlo:



Nota de l'autor: en aquest link http://www.tv3.cat/videos/2878410/Telenoticies-migdia-30042010 (minut 33), trobareu el TN Migdia on la informació és més completa però no es pot incrustar dins del blog.

Bé, un cop visionada aquesta peculiar peça, passem al seu anàlisis. Els presentadors de TV3 (Carles Prats i Ramon Pellicer) intenten vendre que el fet noticiós és que el desnonament l'imposa la mare i no pas una immobiliària. Però, més enllà de qui és el denunciant, l'essència d'aquesta notícia és la trifulca entre mare i filla i, en conseqüència, el rebombori que s'ha armat en aquest poble. Deixeu-m'ho dir: un contingut groc i popular sorprenent en aquesta cadena.

D'altra banda, informativament, la notícia també està molt mal elaborada. En un conflicte, el deure del periodista és recollir les veus d'ambdues parts perquè l'espectador pugui contrastar i treure les seves pròpies conclusions. En aquest cas, només sentim la veu dels expulsats i dels 400 habitants que els hi donen suprot. L'àvia, a ulls de tots el diable de la pel·lícula, no disposa de la més mínima oportunitat de defensar-se. Si la notícia de per sí ja incita a la xafarderia i a les enraonies, aquesta manca d'equanimitat la converteix en encara més reprovable.

Aleshores, perquè aquest conflicte familiar es mereix 3 minuts de notícies en el TN del passat divendres 29 d'abril? Potser per donar més temps a la informació de comarques perquè sempre reben queixes? Encara que dubto que la gent de comarques es senti més recompensada per aquesta notícia. O, més probable però menys lícita, potser algun treballador de la cadena manté lligams amb la família expulsada?

En definitiva, tant se val. El més preocupant és que TV3 hagi inclòs un contingut tan groc i popular. Una notícia que encaixaria perfectament a l'antic Diario de Patricia - actualment rebatejat El Diario - però no a un telediari públic com el TN. Com a fidel espectador i com a futur periodista, espero que es tracti d'un accident puntual. Amb l'onada d'infotainment que ha inundat la majoria de televisions espanyoles, TV3 i TVE (amb els seus defectes i les seves mancances) són els únics reductes on informació i entreteniment estan clarament diferenciats. Esperem que, com a l'Astèrix i Obèlix, els reductes gals aguantin davant l'embestida romana.

Els "problemes" de l'era digital

D'un temps ençà, dins la professió periodística s'ha aixecat la polèmica sobre si l'era digital obrirà noves finestres a l'ofici o, per contra, suposarà la fi de la premsa escrita. Un debat que donaria per escriure no només un post, sinó un assaig de centenars de pàgines analitzant en profunditat el tema. Com que no tinc temps ni capacitat per investigar amb rigor tota la problemàtica, em quedaré amb un petit detall.

Avui, la portada de l'ABC ens despertava amb una exclusiva que deu haver deixat amb un pam de nas els caps de redacció dels altres diaris. Gràcies o per culpa d'un error informàtic, un redactor del diari madrileny ha pogut saber per anticipat les dades de l'atur que l'INE havia de publicar aquest divendres. Tanmateix, segons ha reconegut l'institut aquest migdia, un incident en el programa informàtic ha fet que les estadístiques estiguessin disponibles durant una estona a la xarxa.


En primer lloc, cal destacar la capacitat de reacció que han tingut la resta dels diaris gràcies a l'edició digital. Sense internet, la resta de redaccions s'haguessin passat tot el dia d'avui mossegant-se les ungles esperant a publicar demà unes dades que, gràcies a l'ABC, ja sabria tothom qui estigués interessat. Amb el suport digital, el retràs només ha durat unes poques hores.

En segon lloc, també hem d'elogiar la honestedat dels diaris espanyols i catalans. Els principals rotatius (El País, El Mundo, La Vanguardia, El Periódico, l'Avui, el Público i la Razón) han atribuït al diari del grup Vocento el mèrit d'haver descobert la pífia de l'INE. Tot i que hauria de ser un principi ètic indiscutible, és d'agrair la sinceritat tot i que fereixi l'orgul.

Finalment, costa imaginar una errada com aquesta fa 20 anys, amb el suport escrit. Està clar que internet ha sigut una revolució no només pel que fa a la difusió dels continguts sinó també en la seva generació. La xarxa està plena de possibles fonts periodístiques i informacions susceptibles d'aparèixer en qualsevol mitjà de comunicació.

Per tant, enlloc de maleir l'era digital, observem les ventatges que ens ofereix i les noves possibilitats d'explotar nous camins de periodisme que ens permet. Si veiem el got mig ple, Internet es pot convertir en el milor aliat dels periodistes en el segle XXI.

Ball de xifres per l'EGM

Diuen que els números són infal·libles, que no enganyen. Un dos és un dos i un tres és un tres. Amb bon motiu les matemàtiques es consideren un llenguatge universal. Però l’última onada de l’Estudi General de Mitjans ha fet trontollar aquesta concepció. Durant la darrera setmana ha esclatat un conflicte d’interessos entre Catalunya ràdio i Rac 1 per convertir-se en l’emissora líder al Principat. Una pugna que també s’ha extés als mitjans del mateix grup, és a dir, TV3 i La Vanguardia, encara que el conflicte entre aquests dos ja vingui de lluny (recordin la polèmica pel documental de 30 minuts de TV3 i el reportatge de La Vanguardia sobre la insostenibilitat del model econòmic de la televisió pública catalana).

Però bé, dirigim-nos a l’arrel del problema. La primera onada del mes de març de l’Estudi General de Mitjans (EGM). Les dades són bastant concloents. Rac 1 és l’emissora líder de Catalunya amb 490.000 oients mentre que Catalunya Ràdio es queda amb 25.000 menys, és a dir, 465.000. Tanmateix, Catalunya Ràdio té més audiència diària si fem la mitjana de dilluns a diumenge però la cadena privada aconsegueix més oients de dilluns a divendres. Pel que fa al programa estrella d’ambdues emissores – El Món a Rac 1 i El Matí de Catalunya Ràdio – aconsegueixen audiències molt similars encara que el magazine presentat per Manel Fuentes té una lleugera ventatja. Això sí, de 7 del matí a 12 del migdia, Jordi Basté li guanya la partida al periodista i humorista. A partir de la neutralitat de les dades, apareixen les diferents interpretacions o, parlant en l’argot periodístic, la jerarquització de la informació.

Dijous 15 al matí, Jordi Basté obria El Món a Rac 1 amb un llarg discurs on s’enorgullia del gairebé mig milió d’oients de la cadena privada i del lideratge (segons ell, compartit amb El Matí de Catalunya Ràdio) del seu programa amb 340.000 oients. Això sí, remarcava que excepte de 6 a 7 del matí, el seu programa era líder en totes les franges horàries fins les 12 del migdia. Després, s’estenia en un llarg elogi de l’emissora i el grup empresarial. Entre altres coses, remarcava la gran progressió que han fet en només deu anys de vida, el bon ambient que es respirava entre l’equip humà i la desigualtat de recursos que existia respecte l’emissora pública. També va destacar el lideratge de molts dels altres programes de Rac 1 com La competència, La segona hora o Versió Rac 1.

El Matí de Catalunya Ràdio també va obrir amb la mateixa notícia: les dades de l’EGM. Però amb un lleuger matís, en aquest cas, els líders eren ells. Manel Fuentes, amb un discurs més prudent que en Basté, agraïa el suport dels oients que els havien convertit en els líders de la radiofonia matinal i en el programa més escoltat al Principat. Per acabar, remarcava que la cadena continuava sent el referent radiofònic generalista català amb 465.000 oients al dia. Titular que també esgrimia TV3 en el seu TN Migdia. Com podem veure, en cap moment van mencionar l’audiència de Rac 1 (25.000 oients més) i, intel·ligentment, van evitar la paraula líder. El dia següent, Fuentes va seguir amb la polèmica. Va acusar a Rac 1 i en especial al seu programa matinal d’omplir-se la boca parlant d’ells mateixos i d’intoxicar l’audiència llençant núvols de fum.

Veient com està l’ambient, poques conclusions se’n poden treure. En primer lloc, a Catalunya, tenim dos rànquings per mesurar l’audiència radiofònica: la ràdio líder – Rac 1 – i la ràdio referent – Catalunya Ràdio. En segon lloc, al nostre país tenim la sort de gaudir d’un panorama radiofònic excepcional, amb dues ràdios molt potents que gairebé arriben al mig milió d’oients. Una fita històrica que hauria d’enorgullir-nos enlloc de confrontar-nos. I finalment, el més important és que arran d’aquesta polèmica ha quedat demostrat l’arbitrarietat dels estudis d’audiències. Tot i així, aquestes xifres fruit d’una convenció marquen l’activitat diària dels mitjans de comunicació. Una llei tirana que valora els beneficis econòmics en detriment de la qualitat periodística. Ja sabeu, els diners ho mouen tot. Mentre això no canvïi, gaudim del gran nivell de les nostres emissores. Tant si sou de Rac 1 com de Catalunya Ràdio podeu sortir al carrer i cridar amb orgull que vosaltres escolteu una ràdio de qualitat.

El radar mediàtic

Segons el DIEC, un radar és un aparell que, mitjançant ones radioelèctriques d'alta freqüència, és capaç de localitzar i d'identificar objectes a distància. En aquest blog, lluny de localitzar i identificar objectes a distància, pretenc rastrejar els diferents mitjans de comunicació del país i analitzar el seu funcionament, la seva actuació i els continguts que publiquen o difonen.

El Radar Mediàtic neix amb esperit crítico-analític per investigar les tendències dels diaris, ràdios i televisions del país. D'aquesta manera, podrem fer un mapa general de l'estat de la premsa i l'actualitat comunicativa del país. Un objectiu ambiciós però que assolirem.